Encaixa totes les peces del trencaclosques

Em desperto panteixant. Alguna cosa no rutlla. ¿On estic? Obro la càpsula de repòs i em desconnecto els endolls d’estabilització i el proveïdor d’oxigen. Necessito aire ambiental, encara que vingui d’un tanc de purificació. M’incorporo, entre espasmes, i inspiro una glopada d’aire. A poc a poc em començo a tranquil·litzar. Estic viu. Després d’una ullada a l’entorn, comprovo que també estic sol. No reconec el lloc, però això no és el més preocupant. El més fotut és que no tinc ni la més remota idea de qui sóc.

Si més no, dec ser una persona assossegada i racional. Sense permetre que les emocions obnubilin les meves capacitats, abandono la càpsula i inicio una exploració metòdica de l’espai. Durant els següents paràgrafs, em dedico a descriure amb precisió analítica les diferents estances que recorro. No hi ha res que em cridi especialment l’atenció, però tot sembla indicar que em trobo en una petita nau satèl·lit. Falta descobrir per quins set sous estic orbitant al voltant de la Terra però és possible que això sigui un dels nuclis principals de la novel·la, així que encara no ha arribat el moment de desvelar el misteri.

En una de les sales on entro trobo una superfície reflectant. Em sorprèn constatar que el rostre que em contempla m’és del tot desconegut. Duc els cabells curts, quasi rapats, a l’estil militar. La caçadora que porto sembla que s’adiu amb el pentinat. No reconec el cos al qual pertanyo, però estic convençut que formo part de l’exèrcit. Una placa a la guerrera ho confirma. Hi posa “Major Tom”. El que vol dir que tinc un càrrec important, gent que depèn de mi, probablement una missió per complir. Però ni tan sols saber com em dic (¿Tom és el meu nom? ¿o el meu cognom?) m’ajuda a recuperar cap record. Només em ve al cap una melodia antiga i la sensació d’un compte enrere que està a punt d’arribar a zero. I continuo sense saber qui sóc o què faig en aquest satèl·lit. Estic acumulant peces d’un trencaclosques, però cada cop tinc més clar que es tracta d’un trencaclosques incomplet.

Quan ja he finalitzat un primer examen de la nau, retorno a l’habitació principal. Al panell de control, tot sembla correcte. El mecanisme em resulta lleugerament familiar, i estic bastant segur que podria fer-lo funcionar sense massa problemes. ¿Per què sóc capaç de comprendre un complex sistema astronàutic, però no puc reconstruir com ho he après o què m’ha portat aquí? Per uns instants, em plantejo la possibilitat de ser un androide. ¿Què sé dels androides? ¿Pensen com els humans? ¿Tenen somnis robòtics? No recordo somnis de cap mena. Però, ¿com puc saber si estic pensant com un humà? ¿He actuat massa racionalment? ¿M’hauria hagut de deixar portar pel pànic? No puc explicar el motiu de la meva angoixa… si sóc un androide, ¿per què m’hauria de preocupar? I si no ho sóc, ¿per què m’altera tant la possibilitat?

M’assec a la cadira de comandament i intento tranquil·litzar-me. La lògica em porta altre cop a la mateixa pregunta que ja m’he fet abans: ¿què sé dels androides? Tenen una IA que els equipara als éssers humans, si no els supera tant en coneixements i processos cognitius com en capacitats emotives. Així i tot, les lleis de la robòtica limiten els seus drets i els situen sempre per sota de la voluntat de l’humà més incompetent. Ser un androide és un estigma. Això explicaria la meva ansietat davant de la possibilitat de ser-ho. Encara que no té cap sentit que un humà que mai ha patit una repressió sociolegal d’aquest tipus s’ofegui per una situació que no l’afecta. ¿I, em pregunto, si sóc un androide en estat latent al servei de l’exèrcit? En aquest cas, la meva situació no seria tan preocupant. O potser sí. Potser vaig cometre algun error en el meu càrrec com a sergent major, i per això m’han esborrat la memòria i m’han abandonat en aquest satèl·lit.

Un moment, un moment… no estic pensant amb claredat. Si sóc un androide, hauria de tenir una marca de fabricació. És obligatori, per llei. De vegades la tenen a la planta del peu, o a la nuca, o a l’aixella. De vegades és un símbol quasi inexistent, però si saps el que estàs buscant no hauria de ser un problema trobar-ho. Em trec les botes, els mitjons. M’examino els peus pam a pam, però res. Respiro. Em començo a despullar mentre vaig cap a la sala amb la superfície reflectant. Durant algunes línies permeto que l’angoixa que sento es transmeti al text. En qualsevol moment es pot revelar que no sóc més que un robot… i ¿aconseguiré la simpatia del lector, si es dóna el cas? ¿Em convertiré en una amenaça per la humanitat? ¿Un enemic que ha estat neutralitzat, però no eliminat del tot? Potser, per venjar el que m’han fet, decideixo utilitzar tots els meus recursos i coneixements (que aconseguiré recuperar, en algun moment donat de la novel·la) per posicionar-me al costat dels insectors o qualsevol altra raça extraterrestre que pretengui acabar amb la Terra. O potser descobreixo que estava ajudant a un grup d’humans rebels contra l’Imperi que els té subjugats, i que la informació de què disposava és crucial per la seva lluita. O potser estic enamorat d’una humana, i ella de mi, i no ens importen les diferències creacionals perquè el nostre amor va més enllà de venes i xips. Em pregunto si seré el responsable d’una crisi galàctica, i si en Hari Seldon l’hauria pogut predir.

Finalment, després del patiment que he compartit amb els lectors, puc constatar que no hi ha cap senyal que em marqui com a no humà. Sí, és clar, el dubte sempre hi serà. El més probable és que la pregunta quedi darrere l’orella dels lectors durant la resta del llibre, sempre amb algun indici que faci pensar que sí o que no, que estic a punt de descobrir una veritat que em canviarà la vida, o que em permetrà acceptar la realitat. En tot cas, ara per ara cal construir la història basant-se en la meva humanitat. Passar pàgina i continuar amb el que la lectura ofereix.

M’he vestit i, abans de començar a investigar la informació que pugui contenir la memòria de la nau, decideixo posar-me les ulleres d’actualització. Si estan adaptades a mi, m’haurien d’informar dels missatges personals, potser fins i tot jo mateix m’he deixat alguna pista sobre qui sóc. Si no, com a mínim em posaré al dia sobre els últims esdeveniments, les notícies més destacades de la Terra i els satèl·lits circumdants. Tinc l’esperança que alguna de les notícies em porti algun record, algun indici, alguna cosa que em serveixi d’ajuda.

Les ulleres s’adapten al meu rostre i cobreixen qualsevol possible entrada de llum. Per uns instants, mentre es posen en funcionament, em quedo cec. No triguen a aparèixer els espots promocionals que em fan sentir com si formés part de la felicitat dels anuncis. A continuació, una noia en biquini em dóna la benvinguda a la realitat virtual OR Superior i em pregunta si sóc un invitat o si vull registrar-me per un ús completament integrat de OR Superior. Atès que no em reconeix, decideixo no comprometre’m més del compte i utilitzar l’accés d’usuari invitat. Un cop dins el sistema, començo a revisar les últimes notícies.

Tot sembla bastant estàndard: misèria als satèl·lits i a algunes regions terrestres; l’explosió d’un abocador espacial que està provocant una pluja de metralla; enfrontaments entre governs terrestres i satel·litaris; una pandèmia nanotecnològica que assoleix algunes ciutats subterrànies i que està acabant amb els seus recursos… res, cap pista. Cap notícia relacionada amb l’exèrcit en la que hagi pogut estar implicat. Fins que…

Sí, per fi. No sé per què, però tinc el pressentiment que aquesta breu nota sobre els activistes de la SRTSXX que es van infiltrar en una base militar podria ser el que estic buscant. Mentre llegeixo el que la premsa ha aconseguit transmetre sobre el que va succeir, el text aprofita per informar el lector sobre la SRTSXX. Es tracta d’un grup que lluita per la recuperació dels testimonis passats, una mena de mitòmans de tecnologies ancestrals que han perdut la seva utilitat. No obstant això, els activistes asseguren que aquestes antiguitats conserven un element auràtic que avui en dia s’ha perdut. Parlen d’elements que no són virtuals. Que no es poden percebre de la mateixa manera des de la dimensió digital del dia a dia. Parlen de discs de vinil que sonen si es desplaça una agulla pel damunt (¿no es ratllen?, em pregunto), o d’aliments que en lloc de subministrar-se intravenosa s’han d’elaborar de formes complexes i, moltes vegades, amb resultats dubtosos. Defensen el dret a recuperar l’ús d’aquestes andròmines; i exposen la incoherència de les negatives governamentals a permetre el que, segons l’Imperi, representaria un retrocés sociotecnològic.

A la notícia no queda clar què esperava aconseguir la SRTSXX infiltrant-se a la base militar. En tot cas, sí que s’informa que l’exèrcit va aconseguir controlar la situació i que no es van produir danys rellevants. Tot sembla apuntar al fet que jo era un dels militars que estava a la base en el moment en què els activistes van entrar, però això no explica per què tinc amnèsia. ¿Es tracta d’un accident o m’han esborrat la memòria deliberadament? Si l’exèrcit va aconseguir dominar la situació, l’exèrcit hauria de ser el responsable de l’amnèsia. ¿Per què? ¿Es va desvelar algun secret que superava el meu nivell de permisos? ¿Vaig fer alguna cosa que no hagués hagut de fer? ¿És una prova? ¿Un càstig?

Em trec les ulleres, cansat de donar voltes i més voltes al que va passar. Em frego els ulls, una mica marejat després de l’exposició directa a la realitat virtual. És llavors quan m’adono que a terra hi ha un objecte que no reconec. Abans no l’he vist, i això em fa pensar que potser el portava a una de les butxaques de la caçadora o dels pantalons i ha caigut quan m’he desvestit. M’ajupo per recollir-ho i examinar-ho.

És una superfície quadrangular i molt fina, doblegada sobre si mateixa un parell de cops. La desplego. No ho sé del cert, però crec recordar que d’aquest material se’n diu paper. És la primera vegada que veig una cosa així, i m’estranya que estigués en una de les meves butxaques. Però, és clar, tinc amnèsia. M’ho miro amb atenció. Pel cantó exterior és d’un color blanquinós i hi ha una mena d’inscripció. Em costa entendre que són lletres, perquè tenen una tipografia desigual i poc definida. Tanmateix, després d’estudiar-ho durant uns instants, aconsegueixo entendre què hi posa: “Paul A. i Chani”.

Dono la volta al paper. És de colors llampants, si bé totalment bidimensional i estàtic. No sé ben bé per què ho sé, però crec que es tracta d’un sistema de captura d’imatges propi del segle XX. Una tecnologia rudimentària i oblidada, que només un membre de la SRTSXX sabria com fer servir. O reconeixeria. A la imatge plana hi ha dues persones, una dona i un home. L’home, n’estic pràcticament segur, sóc jo.


“Encaixa totes les peces del trencaclosques” és la segona part d’un treball de l’assignatura “La creació literària a la Postmodernitat”. Es tracta d’un estudi de l’obra Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino. Aquest relat pretén imitar un dels incipit de novel·la que apareixen al llibre de Calvino i, en la línia de la literatura postmoderna, juga amb la metaliterarietat i l’hipercitacionisme.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s