Un pessic de cristall de dulamita esmicolat

L’Alora, recelosa, observava com en Morzen tantejava la paret de roca infructuosament.

—Estàs segur que saps el que fas? —En Morzen li havia assegurat que seria capaç de trobar l’entrada oculta de la masmorra, però la semielfa no ho acabava de veure clar.

—Ahà… —li contestà ell, arrufant el nas. No tenia res en contra de l’Alora però, si continuava qüestionant tot el que feia a cada instant, l’engegaria a pastar fang sense gaires miraments.

—De veritat que no sé què va veure en Gerian en tu…

El comentari era per punxar-lo, és clar. Però en Morzen no era tan ruc com es pensava la seva cunyada, així que va decidir prendre-se’l amb bon humor. Es va girar cap a l’Alora i va dedicar-li el més encantador dels seus somriures.

—El meu irresistible atractiu, per descomptat. I els músculs… no t’oblidis dels músculs.

L’Alora li va dedicar una ganyota i es va encreuar de braços. Sí, era cert, en Morzen era un bàrbar de terres llunyanes i, com a tal, no es podia negar que tenia un bon físic. I una salvatge cabellera morena, i una exòtica pell olivàcia, i un somriure… però era un bàrbar. Quin interès podia tenir un erudit especialitzat en història en… un bàrbar? De què parlaven quan estaven sols? O és que es limitaven a una relació física? Però ja feia dos anys que s’havien casat, i l’Alora havia d’admetre que, a pesar de tot, semblava que s’estimaven.

—Aquí! —va avisar-la, de sobte—. Ja he trobat el mecanisme.

—Ja era hora —va contestar la fetillera, fent-se la dura. El més probable era que l’Alora no hagués trobat mai l’entrada oculta pel seu compte, però no volia desaprofitar l’oportunitat de ficar-se amb ell.

—Quant temps dius que fa que van abandonar-se les instal·lacions? —li va preguntar en Morzen, després d’uns instants manipulant el dispositiu d’entrada.

—L’Eliniral m’ha dit que almenys fa cent anys que ningú no les utilitza. Que es van començar a fer servir com a laboratori els anys previs a la Guerra de l’Escorpí, però que, un cop va haver acabat la guerra, van caure en desús.

El bàrbar va apartar l’atenció del mecanisme i va girar-se cap a la semielfa. Tenia el front arrugat, com si alguna cosa no acabés d’anar bé.

—Doncs algú ha decidit reaprofitar el lloc. La tanca sembla bastant nova, i hi ha una trampa activa.

—N’estàs segur? L’Eliniral ve de tant en tant a buscar ingredients i…

—Llavors algú s’hi ha instal·lat recentment. —La va contemplar amb les celles alçades, desafiant-la a contradir-lo—. Fes-me cas, Alora. Torna a estar habitat.

Ella el va mirar, entre confusa i molesta pel contratemps.

—No pots fer algun encanteri per sortir de dubtes? —li va dir ell, en interpretar el seu silenci com a desconfiança—. Preguntar-li als ocellets o alguna cosa d’aquestes?

L’Alora va entretancar els ulls i li va dedicar la seva mirada d’odi més profund. Sí que podia comunicar-se amb els animals, és clar, però ara era ell qui estava sent feridor expressament, fent burla de les seves habilitats. A més a més, no pensava malgastar les energies en confirmar les paraules d’en Morzen, sobretot si era veritat que hi podia haver algú a dins que pogués esdevenir problemàtic per a la missió.

—D’acord, tu guanyes —va sospirar, resignada, a la vegada que alçava els dos braços en senyal de rendició—. Però podràs desactivar la trampa? Perquè no penso marxar sense les mans buides, estigui o no estigui ocupat el laboratori.

Ell va assentir.

—Tranquil·la. Saps que tinc tant interès com tu en aconseguir la dulamita. —Després d’un breu silenci, va contestar a la pregunta de la fetillera—. Sí, crec que la puc desactivar.

—Fantàstic —va remugar ella, amb cara de prunes agres.

En Morzen es va girar per manipular el mecanisme d’accés a la masmorra, i l’Alora es va concentrar en el conjur que necessitarien per recórrer els passadissos sense que la llum d’una torxa els delatés.

—Fet! —va exclamar el bàrbar, un cop va haver activat el dispositiu que obria la porta secreta. Una de les roques de la paret de la muntanya, mig oculta entre la malesa, es va desplaçar i va deixar a la vista l’entrada als antics laboratoris. Unes escales mal construïdes s’endinsaven cap a les obscures profunditats dels túnels subterranis—. Tens alguna vareta màgica que ens il·lumini o encenc una torxa al mode tradicional?

—Encara millor que una vareta—va dir l’Alora, a la vegada que gesticulava amb les mans per invocar la màgia de la naturalesa, la seva especialitat—. El conjur ens concedirà… —es va interrompre i es va mossegar el llavi, com si l’esforç de realitzar l’encanteri l’hagués desconcentrat de la conversa— visió nocturna —va concloure—. Concretament, ulls d’òliba.

Dit i fet. En Morzen va poder veure com els ulls de l’Alora prenien una forma més gran i rodona, com les seves pupil·les es dilataven i com els iris, que passaven del verd al groc, creixien fins a cobrir tot el blanc de l’ull. I a la vegada que la fisonomia de la semielfa s’alterava, també ho feia la seva percepció de la realitat. La visió li havia empitjorat considerablement… fins que es va girar altre cop cap a l’entrada de la masmorra, i va adonar-se que ara podia veure clarament tot el subsòl.

—Hòstia —se li va escapar—. Això és una altra cosa.

L’Alora va acceptar el compliment amb un somriure de satisfacció i va acostar-se al seu cunyat, preparada per endinsar-se a les catacumbes.


La fetillera mai havia entrat als túnels subterranis al peu de la muntanya, però l’Eliniral, l’alquimista de la vila, li havia explicat que era un bon lloc per a trobar ingredients. Quan es va abandonar el laboratori, acabada la guerra, els místics que hi treballaven ho van deixar tot tal com estava i van fugir cames ajudeu-me. El promotor del laboratori, el compte Tudevoj, estava en el bàndol dels perdedors, així que quan l’Escorpí va tocar retirada, el compte i els seus fidels van escapar com van poder.

La vella Eliniral li havia explicat la història moltes vegades, i l’Alora estava bastant segura que incloïa restes d’esquelets en els passadissos humits, rates passejant entre les despulles del laboratori, teranyines i trencadissa per tot arreu. Però fins aquell moment, només havien trobat corredors nets i airejats, cap rosegador, i encara menys cadàvers en descomposició.

Afortunadament, tampoc s’havien trobat a ningú. En Morzen podia ser un bàrbar, però estava clar que en algun lloc o altre havia après a obrir panys i a moure’s en silenci. Portava una armadura de cuir lleuger, així que no havien de patir per la remor del metall d’una cota de malles. L’Alora era àgil i discreta per naturalesa, probablement gràcies a la seva herència èlfica. A més a més, la fetillera havia convocat ombres al seu voltant, el que dificultaria que fossin descoberts.

Per altra banda, disposaven d’una mena de brúixola que els havia facilitat l’Eliniral i que havia activat amb un petit fragment de dulamita. El tros era escàs per als seus propòsits, però suficient perquè la brúixola pogués guiar-los cap a l’acumulació de dulamita més propera, talment com si fos una vareta de saurí. Gràcies a la brúixola van deixar enrere un parell o tres d’habitacions que havien estat arranjades com a dormitoris i espais de lleure i que estaven buides, i alguna altra porta que romania tancada.

A la fi, el passadís on es trobaven es va eixamplar, creant una petita sala amb diversos accessos, i l’agulla de la brúixola els va indicar un dels portals. Era el més majestuós, i també semblava el més antic de tots. La porta tenia la forma d’un arc de mig punt i totes les dovelles, i els carreus inferiors, estaven gravats amb una estranya escriptura enllaçada amb imatges pertorbadores. A la clau, la dovella central, hi havia un símbol recobert amb or que, amb el pas del temps, havia anat perdent brillantor.

En Morzen es va quedar mirant a l’Alora mentre ella estudiava la inscripció.

—I bé? No em diguis que és una maledicció dirigida als saquejadors, si us plau…

L’Alora va negar amb el cap.

—Sembla com si fos l’entrada a un temple… dedicat a Urd-uhal, el déu de la putrefacció. A la inscripció dóna la benvinguda als seus fidels i aconsella respecte i devoció.

—No sabia que hi hagués un déu de la putrefacció —va dir en Morzen, a la vegada que feia una ganyota de disgust. L’Alora no va deixar perdre l’oportunitat d’una resposta mordaç:

—Hi ha moltes coses que no saps, estimat cunyat.

Ell va rebufar i es va encongir d’espatlles, resignat.

—Aleshores… podem entrar?

—No veig per què no —li va respondre ella.

La sala era molt àmplia, de sostre alt sostingut amb columnes enormes, i tan allargada que l’extrem contrari al que es trobaven es perdia en la foscor. Semblava ben bé que estiguessin en una església, però que actualment funcionava com a magatzem. Estava ple a vessar de caixes i sacs i pots de diferents mides, tot amuntegat sense gaire ordre ni concert. Mentre l’Alora començava a investigar si hi havia algun inventari o registre que els pogués ajudar a trobar el que buscaven, en Morzen es va quedar embadalit contemplant l’estança. Al fons, a la llunyania, li semblava sentir un rierol.

—La vella Eliniral em va dir que hi hauria d’haver una sèrie de tauletes on podríem… —la veu de l’Alora li arribava cada cop més fluixa a mesura que ell s’endinsava en la nau central de la sala—. Ah! Ha de ser això. Morzen, em sents? Però on t’has ficat…? Ah, molt bé, molt bonic, se’n va de passeig mentre jo faig la feina. Hi ha caixes que pesen molt, saps?

Era conscient, per descomptat, que hauria de tornar on es trobava la seva cunyada i ajudar-la a trobar la dulamita. Al cap i a la fi, era pel que estaven aquí: per la maleïda dulamita, i per en Gerian. Però aquell lloc l’intrigava a la vegada que li produïa calfreds, i necessitava saber per què. Descobrir per quins set sous tenia un mal pressentiment i comprovar si realment estaven segurs en aquesta sala, o si estaven tan sols com creien.

Va sentir un soroll, a la dreta, una mica més al fons. Va desembeinar l’espasa tan sigil·losament com va poder, i va donar gràcies pels ulls d’òliba que li havia concedit la màgia de l’Alora i que li permetien veure-hi en la foscor. Quan es va acostar va adonar-se que la nau lateral estava tancada per una paret de maons, de construcció posterior a la sala. La paret avançava perpendicular al mur de pedra que tancava l’estança pel cantó dret, fins a trobar-se una de les columnes que separava la nau central de la lateral. Va tornar a sentir un soroll i va empassar-se saliva; era una mena de gemec. L’acompanyava la remor d’aigua corrent, que era més forta com més s’allunyava de l’entrada, com si hi hagués un riu subterrani o una font. A la fetillera, en canvi, ja no la sentia remugar; probablement se n’havia cansat.

Quan va arribar a l’alçada del pilar al qual s’adossava la paret de maons, va topar amb una fila de barrots metàl·lics disposats en sentit longitudinal respecte a la sala, que dividien del tot les dues naus. Tot semblava indicar que algú, un cop abandonat el temple, havia fet construir una sèrie de cel·les a la nau lateral dreta. Es va acostar als barrots i hi va recolzar el cap, per tal de poder veure d’on provenia el soroll que, de nou, va interrompre el silenci de l’estança.

Dins la cel·la hi havia gent, homes i dones estirats, asseguts, o caminant en l’ínfim espai on havien estat confinats. No era difícil adonar-se que no tenien gaire bon aspecte.

—Ei! —va exclamar, per cridar l’atenció tant de l’Alora com dels presoners—. Què ha passat? Qui us ha tancat aquí? —Mentre guardava l’espasa, va buscar amb la mirada l’accés a la cel·la (una porta de barrots en mig dels barrots) i el pany de la porta, i va començar a manipular el rossinyol per obrir-la. Algunes de les persones de la cel·la van aproximar-se. Tenien úlceres a la pell i algunes ferides més recents. Avançaven a poc a poc, com si cada pas representés un gran esforç. Cap d’ells va contestar a les seves preguntes—. Alora! —va cridar, aquest cop més fort. Calia ajudar a aquesta pobra gent al més aviat possible.

Al percebre la urgència en l’avís d’en Morzen, la fetillera va deixar estar les potingues que havia estat xafardejant i va córrer cap allà. La sala era molt més gran del que havia cregut en un primer moment, però així i tot no va trigar gaire a veure la cel·la que estava obrint el seu cunyat i la gent que hi havia dins. Quan va aturar-se al costat d’en Morzen, el mecanisme acabava de cedir i ell va apartar la mirada del pany per dirigir-la a l’Alora.

—Els passa alguna cosa greu, semblen malalts. Creus que podries fer alguna cosa per ells?

Mentre en Morzen havia trastejat amb el pany i li havia parlat, ella només li havia prestat atenció a mitges. Tenia els ulls clavats en les persones empresonades, i el pressentiment que alguna cosa no anava bé. Decididament feien mala cara, però l’Alora dubtava molt que estiguessin malalts. Tenien la mirada perduda i feien moviments mecànics, sense massa sentit. A més a més, la putrefacció d’alguna de les nafres hauria d’haver estat mortal. Això havia de ser cosa de màgia, potser una maledicció…

—Compte! —va cridar, quan un dels presos va empènyer la porta i es va abalançar cap a en Morzen, en el que clarament semblava un atac.

Els instints del guerrer li van permetre reaccionar ràpidament i esquivar l’envestida, però el mal ja estava fet: les criatures de l’interior de la cel·la, que feia temps que havien deixat de ser humanes, s’afanyaven a escapar del seu confinament. N’hi havia unes deu o dotze, va calcular l’Alora; masses. Per sort, la porta actuava com a embut i trigarien una mica a estar tots fora.

—Morts vivents? —va preguntar en Morzen, a la vegada que desenfundava l’espasa de nou i dirigia una estocada cap al seu agressor. Si eren zombis, més els valia vigilar molt que cap d’ells els arribés a tocar.

L’Alora va trigar una mica a respondre: estava invocant un corrent d’aire que augmentaria la seva defensa en dificultar els atacs dels seus enemics.

—Crec que no… —una de les criatures va intentar llançar-se al seu coll però, per fortuna, la protecció d’aire va repel·lir a l’atacant—. No exactament —va continuar—. Però intenta evitar que et mosseguin…

—Gràcies pel consell! —va burlar-se’n ell, entre esbufecs. Era molt bo amb l’espasa, i els seus enemics eren lents i maldestres, i això li donava avantatge. Ja havia aconseguit abatre’n a un parell, però continuaven apareixent-ne més.

L’Alora, sense detectar el sarcasme d’en Morzen, es va concentrar en la seva màgia i en els recursos que li oferia l’entorn. Va percebre les petites aranyes que habitaven les tenebres, i les teles que construïen i que ningú s’havia molestat en netejar, i en va manipular l’estructura, i la va potenciar, i va teixir-ne els filaments i… una teranyina gegant va interposar-se entre la porta de la cel·la i els infectats que encara no havien pogut sortir i, com si fossin mosques, en va atrapar a quatre.

Just en aquell moment, la criatura que tenia davant va superar la barrera creada pel vent i va tirar-se sobre seu, fent-la caure a terra. Va notar el dolor de l’impacte contra el paviment, seguit d’una fiblada a l’espatlla dreta quan el seu enemic la hi va mossegar. Se li va escapar un crit de mal i de por, i no va dubtar en reaccionar: va aferrar la daga que duia al cinturó i li va clavar amb força al malaurat que l’havia atacada. Després d’un breu estira-i-arronsa, va aconseguir derrotar-lo.

Es va posar en peus, panteixant. En Morzen mantenia a ratlla a tres enemics; tres més jeien a terra, probablement morts. Va recercar entre les seves coses i va treure una poció contra verins que li havia donat l’Eliniral i se la va empassar d’un glop. No sabia si la mossegada era verinosa, o si li podia transmetre una infecció, o traspassar-li una maledicció. D’aquesta manera, almenys, es treia de sobre una de les possibilitats.

Sense donar-hi més voltes, va concentrar-se en la roca, en els petits esquerdills de pedra que s’amagaven en els racons i les escletxes de l’estança, i els va conjurar tots contra un dels contrincants d’en Morzen. Centenars de petits projectils van aparèixer de mil racons i el van crivellar. Va caure a l’instant, seguit per poc per als que va travessar l’espasa del guerrer.

—Estàs bé? —li va preguntar a l’Alora, a la vegada que es girava cap a ella, preocupat.

—T’han ferit? —li va dir ella, al mateix temps, acostant-se.

En Morzen va fer que no amb el cap.

—Només algun cop, però no he arribat a sagnar. —Mirava, amb les celles arrufades, la ferida a l’espatlla de l’Alora—. Te l’hauries de guarir.

La fetillera va encongir-se d’espatlles i va somriure amb resignació al seu cunyat.

—M’he pres un beuratge per anul·lar els efectes de verins. Però si és màgia, una maledicció, o vés a saber què… ara mateix no hi puc fer res més. —Va reflexionar durant un instant i després va ficar la mà sota la capa que portava. La va extreure de seguida, amb un flascó ple d’un polsim de color negre brillant que va oferir a en Morzen—. He trobat la dulamita. Queda’t aquest vial i, si em passa qualsevol cosa, assegurat que li arribi a en Gerian.

Ell va guardar el flascó amb un assentiment i tots dos van començar a caminar cap a la sortida de la sala.

—No et posis melodramàtica —va intentar fer broma—, ja tenim el que volíem, ja podem marxar. En un no res estarem al poble i segur que, si cal, l’Eliniral trobarà una cura. Si ha sabut trobar una fórmula per a l’estat d’en Gerian…

Estaven distrets, preocupats en altres coses, s’havien confiat. En creuar la porta que els conduiria al passadís, van trobar-se envoltats de guardes que els amenaçaven amb les seves armes.

—En nom del rei —va dir un dels soldats que, pels galons que lluïa, devia ostentar un cert rang—, quedeu detinguts.


Els van fer tornar a entrar a l’estança, els van treure les armes i les motxilles i els van tancar en una de les cel·les, al costat d’altres infeliços amb un aspecte més proper a la mort que a la vida.

Quan els soldats ja marxaven, un home vestit amb una túnica força elegant va entrar a la sala i va caminar decidit cap al líder dels militars.

—Fistriag! Es pot saber què ha passat? —Era força evident que estava de mal humor i que no intentava ocultar-ho. Quan va haver arribat davant la presó, va llançar una mirada enrabiada a en Morzen i a l’Alora i va tornar a dirigir-se al soldat—.  Qui són aquest parell?

El tal Fistriag va prémer els llavis amb força i va trigar uns segons a respondre. No semblava gaire satisfet d’estar sota les ordres de l’altre home.

—Saquejadors —va dir, concís, mentre començava a avançar cap a la sortida de l’estança—. Però no han arribat a robar res, hem registrat les seves bosses.

—I els nostres pacients? —va insistir el nouvingut, després d’una mirada cap a la pila de cadàvers que havien amuntegat els soldats en un cantó—. Què coi ha passat?

—Calma’t, Liodes —va rondinar el militar—. Ja trobarem substituts.

L’al·ludit va quedar-se pensatiu. Els dos homes, així com la majoria de soldats, s’havien allunyat dels presoners en direcció al passadís. L’anomenat Liodes va mirar de reüll la cel·la on eren en Morzen i l’Alora i va abaixar el to de veu per assegurar-se que no el sentissin.

—Ara que ho menciones, crec que aquests dos seran bons exemplars per a provar el compost. —A pesar de les precaucions, l’Alora, que tenia oïda de semielfa, va poder continuar escoltant la conversa.

—A què et refereixes?

—No són pagesos, precisament. L’home és molt fort. I sospito que la dona deu tenir alguna habilitat també, o no haguessin pogut derrotar a una dotzena d’espècimens ells sols. Després de sotmetre’ls als efectes del compost, podrien resultar bons soldats per a sa majestat.

—Podria ser —va reflexionar en Fistriag—. Però no tindran una voluntat més fèrria, també? Si els obliguem a atacar la vila, podria ser que…

Els dos homes van sortir del temple i, un cop al passadís, el so de les seves veus es va perdre fins i tot per l’Alora. En tot cas, n’havia tingut prou per fer-se una idea de les intencions d’aquells homes, i de l’objectiu de la reobertura del laboratori.

—Volen crear un exèrcit de capsigranys —va xiuxiuejar-li a en Morzen, perquè no la sentís el soldat que els vigilava—. És una mena d’experiment per a crear soldats sense cervell, i ho volen provar amb nosaltres.

—Fabulós —va dir ell, a la vegada que arrufava el nas—. El que faltava per animar la nostra sortida familiar.

—No et queixis tant. Almenys així ens n’hem assabentat, i podrem avisar al poble que hi volen enviar el seu exèrcit…

—Com? —La notícia el va deixar estupefacte—. Volen assaltar la vila? Però… per què? Si han dit que eren homes del rei. Per quins set sous haurien de voler atacar-nos?

—Mira que ets innocent de vegades, Morzen —li va retreure ella, i va espetegar la llengua—. Des de quan als reis els importa una merda el que els passi als seus súbdits? Es deu tractar d’una prova. Dóna gràcies que estiguéssim precisament aquí per descobrir el que estan fent…

—T’adones que som els seus presoners i que volen experimentar amb nosaltres, oi?

—Bé, sí… —va dubtar la fetillera— però comptava en sortir d’aquí i malmetre el seu pla. No creus?

—I què passa amb en Gerian? —En Morzen la va mirar acusadorament i ella va alçar les celles.

—Què vols dir, què passa amb en Gerian?

—S’està morint, Alora. —Es va mossegar el llavi—. No creus que hauria de ser la nostra prioritat?

—Insinues que no m’importa el que li passi al meu germà? —es va enrabiar ella—. Però si no fem alguna cosa aquí, i si ens envien un exèrcit al poble, de què servirà tenir el seu antídot?

En Morzen va sospirar i va callar, i l’Alora no va afegir res més. Només el soroll de fons d’aigua corrent interrompia el silenci que s’havia creat entre ells. Tots dos tenien raó, i tots dos s’equivocaven, així que més els valia trobar una solució ben aviat o no els quedaria temps per continuar discutint.


Mentre esperaven que es fes de nit, l’Alora va meditar per recuperar les seves energies místiques. No acabava de trobar-se bé, i sospitava que la mossegada que li havia fet la criatura durant el combat pogués afectar-la irremeiablement. En part per això li havia donat un flascó de dulamita a en Morzen, per assegurar-se que l’Eliniral rebés l’ingredient que li mancava per a crear una cura per a en Gerian. Esperava, això sí, ser a temps per aconseguir escapar de la presó i inhabilitar el laboratori.

Quan va recuperar la plena consciència, se li va fer patent una fiblada de dolor constant al cap. Va sospirar i es va obligar a obrir els ulls. En Morzen seia d’esquena al mur del fons de la cel·la, amb l’atenció centrada en el guàrdia que els custodiava. Aquest no semblava estar gaire interessat en els seus presoners; això li facilitaria la feina. Sense dir res al seu cunyat, amb ànims de passar desapercebuda, va tornar a tancar els ulls i es va concentrar en el conjur que havia de fer. A pesar del mal de cap, va empènyer la nit de l’exterior amb la seva voluntat, la va introduir a la sala on es trobaven, i va fer que rodegés al soldat. El conjur no tenia un efecte visual, però així era com ella el percebia. Com l’ordre natural de la nit, a força d’imposar-se sobre el cos del guàrdia, el conduïa cap a l’estat natural nocturn de l’ésser humà: el somni. En pocs segons, el cos de l’home es va desplomar al terra de l’estança.

En Morzen, que havia estat vigilant al soldat, es va girar cap a l’Alora i es va aixecar d’un bot. Es va acostar a ella i, al veure que obria els ulls, li va oferir la mà per ajudar-la a posar-se de peus.

—Impressionant —va dir-li, no gaire fort, pel que pogués ser—. Com estàs?

Ella va assentir i va aprofitar l’ajuda que li brindava en Morzen per aixecar-se. Va somriure, no molt convençuda, però amb l’esperança de no haver de preocupar al guerrer amb el seu mal de cap o amb les possibles conseqüències del que pogués passar-li… almenys no encara.

—Bé, bé. Creus que podràs obrir la porta?

—Sense cap problema. Afortunadament, està clar que ens han subestimat.

Aquest cop, el somriure de l’Alora va ser més sincer, i és que en Morzen tenia raó. Els seus carcellers els havien considerat prou perillosos per deixar un soldat vigilant-los, i fins i tot pensaven convertir-los en zombis de categoria, però no s’havien arribat a plantejar que serien capaços d’escapar. De manera que en Morzen va improvisar un rossinyol amb el sortint de la sivella del cinturó i va obrir la porta. Mentre ell emmanillava al guàrdia, per si un cas despertava del son induït, la fetillera va recuperar les seves armes i possessions, que havien quedat abandonades en un racó. Es van equipar i van sortir de la sala. I es van separar.

Tal com havien quedat, en Morzen va desfer el camí que havien recorregut en arribar a la masmorra. L’Alora, en canvi, es va introduir cap a l’interior de la muntanya. Separar-se mai era una bona idea, però tots dos volien que en Gerian es recuperés al més aviat possible, i tots dos volien evitar el possible atac a la vila. I si en Morzen aconseguia arribar a la casa de la vella Eliniral, i si li explicava el que havien descobert, que l’Alora fracassés no seria tan greu. Tindrien temps d’evacuar el poble, o prendre les mesures que consideressin necessàries. Per altra banda, si l’Alora aconseguia perjudicar les investigacions, seria una doble victòria. Potser aconseguia trobar un antídot, o una mostra de l’experiment que s’estava portant a terme al laboratori que l’Eliniral podria examinar i…

La va recórrer un calfred i li va venir una nàusea. Es va aturar i es va aguantar en una de les parets del passadís. En lloc de vòmit, una glopada de sang li va inundar la boca. La va escopir acompanyada d’una tremolor. La infecció estava progressant. Va fer un glop a la cantimplora, es va netejar el regust de la sang i va tornar a escopir. Es va fregar la cara amb les mans. El mal de cap persistia, i ara li feia mal tot el cos, com si tingués febre. Potser en tenia.

Un cop es va recuperar una mica, va reprendre el camí. No li va costar massa trobar el laboratori principal, estava relativament a prop de l’antiga església que ara feia de magatzem i de presó. Hi havia un altre guàrdia a la porta, però el va fer dormir abans que s’adonés de la seva presència. Amb cautela, va accedir a les instal·lacions.

—Es pot saber què… —l’home de la túnica, en Liodes, estava assegut davant d’una taula, concentrat en un llibre. Es va interrompre tan bon punt va aixecar el cap i va veure a l’Alora—. Maleït sigui —va remugar, més molest que una altra cosa. Va posar-se dret i va començar a entonar un murmuri. Portava un penjoll amb el mateix símbol que hi havia a l’entrada del temple.

—Beneïda Dalaami! Ets un sacerdot d’Urd-uhal? —l’instint li deia que es preparés contra l’atac que segurament estava preparant l’home, però la possibilitat que fos un adorador de la putrefacció l’havia colpit—. Creia que el seu culte s’havia extingit feia segles!

En Liodes va deixar de parlar i una aura platejada el va envoltar.

—I així és. Però alguns dels seus secrets s’han conservat.

Mentre deia això, l’Alora va adonar-se que el místic desviava la mirada cap al vell llibre que reposava sobre la taula, i en va prendre nota. Si se’n sortia, necessitaria aquell llibre. Sense esperar més, es va concentrar per a conjurar la nit que adormiria a en Liodes. Va percebre com l’encanteri el rodejava, com ignorava l’aura que protegia al místic, com el forçava per imposar-li la son… No obstant això, en Liodes va resistir el conjur i, d’un cop de mà a l’aire, com si espantés una mosca, el va rebutjar.

Era el seu torn de contraatacar, i no va dubtar en enviar tot un seguit de projectils d’energia cap a l’Alora. La fetillera en va poder esquivar alguns, però no la majoria, que van impactar en ella com una pluja d’agulles. No eren ferides profundes, però n’eren forces, i va estar a punt de perdre l’equilibri. Havia de fer alguna cosa, i fer-la ràpid, si volia sobreviure a l’enfrontament. A diferència d’ella, el mag pràcticament no havia gastat energia mística, i no estava ferit ni infectat amb cap tipus de malaltia sobrenatural. A més a més, era resistent als conjurs mentals i segurament l’aura platejada el protegiria dels atacs físics. No li quedaven gaires alternatives, ni massa temps per posar-les en pràctica.

No podia atacar a l’home, però potser… Es va concentrar en tot allò que els rodejava: els flascons plens de pocions, els alambins, les provetes, els tubs de destil·lació. Es va concentrar en els líquids del seu interior i, a poc a poc, els va suggerir que s’escalfessin. Que es posessin a bullir. Que superessin l’estat d’ebullició. De sobte, van començar a esclatar, un rere l’altre, tots els recipients de vidre que hi havia al laboratori. Un atac com aquest hauria de malmetre la defensa màgica d’en Liodes per força. A més, estava bastant segura que en algun d’aquells pots hi hauria el beuratge que havia convertit en monstres als pobres individus de les cel·les del temple, i sospitava que la possibilitat de contagi no agradaria al mag. Efectivament, quan va veure què estava fent l’Alora, va empal·lidir i va obrir molt els ulls.

—Però… Insensata! Què…?

Els vidres trencats i les pocions que havien contingut els recipients van projectar-se contra en Liodes i van topar contra l’aura platejada, que va protegir-lo. A pesar que la destrucció del laboratori no va provocar-li ferides ni danys físics, sí que va incrementar la seva còlera. Enutjat, va concentrar el seu poder en una bola de foc i la va dirigir contra l’Alora amb un crit de ràbia. Ella va intentar esquivar l’atac, però amb prou feines va aconseguir apartar-se de la seva trajectòria. Esgotada pel constant ús de màgia, afeblida per l’efecte de la infecció i parcialment abrasada per l’atac del seu enemic, la fetillera va caure a terra, semiinconscient.

En Liodes, confiat i satisfet de si mateix, va acostar-se allà on jeia la intrusa. L’Alora estava boca terrosa i, quan el mag li va voler donar un cop de peu per veure-li el rostre, ella va allargar el braç i va aferrar-se a la seva cama. Amb les últimes forces que li quedaven, va conjurar la naturalesa, la vida salvatge d’aquell indret. Abans que l’home pogués treure’s de sobre a la semielfa, les arrels ocultes sota el paviment van començar a sorgir d’entre les escletxes i van enredar-se entre les cames d’en Liodes, primer, i a poc a poc van anar cobrint tot el seu cos. De res van servir els seus crits o malediccions, ni la seva aura platejada: les arrels eren robustes i consistents, i el van immobilitzar i silenciar.

L’Alora va sospirar, alleugerida. Es va incorporar, va agafar-se a una cadira que tenia a prop i va aconseguir posar-se dempeus. Tanmateix, l’esforç de l’encanteri, les ferides i la infecció van fer que es maregés i estigués a punt de caure. Es va haver de recolzar a la paret que tenia al costat, va tancar els ulls i va respirar profundament. El cap li continuava fent mal, cada cop més, i se sentia esgotada. Va deixar passar uns minuts, però no podia quedar-se així indefinidament. Va rebuscar dins la bossa, va treure un flascó i va fer un glop d’una de les pocions de l’Eliniral, una amb gust de fruites del bosc que va curar alguna de les seves ferides.

A la fi, va apartar-se de la paret i va acostar-se a la taula on hi havia el volum que havia estat estudiant en Liodes. Es tractava d’un llibre d’oracions consagrades a Urd-uhal, acompanyades d’una sèrie de consells i indicacions, codis de conducta, rituals i cerimònies, tradicions… Pràcticament ja havia descartat que el llibre pogués ser d’interès quan, al fullejar-lo, va veure una imatge que va cridar-li l’atenció: era una representació de l’altar del temple, i estava quasi segura que es tractava de la sala on els havien empresonat. L’altar, en lloc de ser una taula, era un brollador, una font. Va parar atenció al text que acompanyava la imatge i va començar a entendre-ho tot una mica millor. Era una font d’aigua sagrada. Aigua sagrada del déu de la putrefacció. No era aigua purificadora, doncs, sinó tot el contrari: aigua corruptora. Amb aquest coneixement, no li va costar gaire imaginar el que havia succeït a l’antic laboratori. Va confirmar les seves sospites quan va trobar uns apunts d’en Liodes sobre els experiments que havia fet amb l’aigua del temple. Ho va recollir tot i ho va posar a la bossa: el llibre d’oracions, les llibretes del mag… Hauria de tornar al temple i agafar una mostra d’aigua, també.

Abans de marxar, però, un últim encanteri: es va concentrar en els racons més humits de la sala, en les cantonades més abandonades i va fer proliferar les petites mostres de vegetació que havien prosperat durant el període d’abandonament de la masmorra. A poc a poc, una molsa ben atapeïda va començar a estendre’s per tot el laboratori. La molsa creixia ràpidament, i cobria totes les superfícies, i trencava i bolcava tot allò que es trobava al seu pas i que encara estava sencer.

En uns instants, semblava que l’habitació fes lustres que estava abandonada. L’esforç de conjurar tanta màgia, però, va fer que el seu cos se’n ressentís. Una nova arcada li va fer perdre l’equilibri. Va caure de quatre grapes, vomitant més sang. El dolor era cada cop pitjor. Va notar una fiblada de dolor més intensa que la va fer cridar i, tot seguit, va perdre el sentit.


No l’entusiasmava la idea de deixar sola a l’Alora, però la necessitat de guarir a en Gerian l’apressava. Així que havia accedit a separar-se per poder arribar abans a la vila. Però a pesar dels seus bons propòsits, les coses no havien sortit com havien calculat.

Malauradament, els homes del rei no eren tan ximples com havien cregut. Un parell de guàrdies vigilaven l’entrada per on l’Alora i ell havien accedit a la masmorra. Havia pogut estabornir al primer sense que detectessin la seva presència, si bé no havia estat prou ràpid en vèncer al segon, i aquest havia donat l’alarma. Quan van haver arribat els reforços, l’home ja jeia a terra, inconscient, però quatre soldats més van abalançar-se contra ell. El seu líder, en Fistriag, esperava des de la rereguarda.

En Morzen era conscient que superava a qualsevol d’aquells guerrers per separat, però l’atacaven tots a una i, a poc a poc, anaven minvant les seves forces. Espasa contra espasa, un dels seus enemics va caure, però ell començava a notar els efectes de les ferides. Ara esquivava, ara parava les estocades que li feien, però més d’una havia superat la seva guàrdia. Ell era més precís, això sí. Un altre dels soldats va caure cap enrere després d’un cop de la seva espasa, però el líder va ocupar el seu lloc. Era més veterà i, probablement, més competent. En Morzen va esquivar un atac per l’esquerra, va donar una puntada de peu a l’home que tenia davant i, just a temps, va poder parar l’embranzida de l’espasa d’en Fistriag amb la seva pròpia arma. Van aguantar uns instants, un contra l’altre, fins que en Morzen va fer un salt cap enrere per treure’s de sobre els seus contrincants. Segurament podria continuar evitant els atacs dels soldats, però sabia que si basava la seva tàctica només en la defensa, no els arribaria a guanyar mai. Va desembeinar l’espasa curta que li penjava de la cintura i, amb una arma a cada mà, va reprendre l’atac.

Panteixant, suat i sagnant, ferit i esgotat, va aconseguir reduir als dos últims homes d’en Fistriag. La lluita contra aquest continuava, però, i era conscient que tenia les de perdre. Li havia caigut l’espasa curta en algun moment de la batalla, així que esgrimia la llarga amb totes dues mans, contra l’espasa i l’escut del seu enemic.

—Morzen! —el crit el va distreure. Va girar el cap envers l’Alora, que el mirava amb angoixa. No feia gaire bon aspecte, estava coberta de sang i caminava recolzant-se en la paret. Però no podia descentrar-se. Va retornar l’atenció al seu enemic, just per adonar-se que en Fistriag havia aprofitat la seva distracció per traspassar les seves defenses. L’espasa de l’home va ferir-lo de dalt a baix, de dreta a esquerra, i de l’impuls de l’estocada en Morzen va caure d’esquena a terra. Amb la caiguda, va sentir el soroll del vidre al trencar-se. No li va caldre veure el polsim negre escampant-se pel passadís per saber que havia perdut la dulamita.

No va pensar que estava a punt de morir. No va pensar en l’Alora, que tenia l’aspecte d’un dels zombis que havien vist a les cel·les. No va pensar en la vila, que seria assaltada i destruïda pel caprici d’un rei sense misericòrdia. Només podia pensar en en Gerian, en el fet que li havia fallat, i que, per causa de la seva incompetència, moriria sense cap oportunitat. Va agafar l’espasa amb força i, com si fos un bastó, la va fer servir per alçar-se. Sense pensar en el que feia, amb una energia que no sabia d’on li sortia, va arremetre contra en Fistriag i, d’un cop mortal, el va derrotar.


Devia haver caigut inconscient, perquè va despertar ajagut a terra, amb el cap recolzat a la falda de l’Alora, i amb un regust de mores a la boca. Ella el mirava des de dalt, amb l’esgotament ben visible al rostre, però amb un somriure als llavis.

—Què…?

—Shhhh… —li va fer la fetillera, posant-se un dit sobre els llavis—. No et preocupis. La poció de l’Eliniral et farà efecte aviat i podrem anar cap a casa.

—La dulamita —va dir, amb esforç, contravenint les indicacions de l’Alora—. L’he perduda.

—Per sort —va somriure ella—, jo no.

Li havia donat un flascó a en Morzen, però ella se n’havia quedat un altre. L’havia guardat a la butxaca dimensional de la seva capa, a resguard de lladres i de cops. Per tranquil·litzar al seu cunyat, va ficar-hi la mà i va treure el flascó amb la dulamita que els quedava. Ell va tancar els ulls i va deixar anar l’aire, com si s’acabés de treure un pes de sobre. De sobte, es trobava molt millor. Va tornar a obrir els ulls i es va incorporar. A la gatzoneta, va tornar a mirar-se a la fetillera. Tenia un aspecte pèssim.

—I tu, estàs bé, Alora? —va preguntar-li, preocupat.

—Sí —va contestar ella, amb un mig somriure—. Ara sí. Crec que el meu cos ha rebutjat la infecció. Però —va afegir—, per si un cas, he agafat mostres de l’aigua podrida d’aquesta cova perquè l’Eliniral l’estudiï i en faci un antídot.

Tot semblava haver acabat bé, doncs. En Morzen va tornar-li el somriure i, tal com estava, mig ajupit, es va acostar a l’Alora i la va abraçar.

—Vinga, va. Anem cap a casa —va dir ell. La fetillera va tornar l’abraçada al seu cunyat i va assentir amb llàgrimes als ulls. Sí, ja era hora de tornar a casa. En Gerian els esperava.


 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s