Un pessic de cristall de dulamita esmicolat

L’Alora, recelosa, observava com en Morzen tantejava la paret de roca infructuosament.

—Estàs segur que saps el que fas? —En Morzen li havia assegurat que seria capaç de trobar l’entrada oculta de la masmorra, però la semielfa no ho acabava de veure clar.

—Ahà… —li contestà ell, arrufant el nas. No tenia res en contra de l’Alora però, si continuava qüestionant tot el que feia a cada instant, l’engegaria a pastar fang sense gaires miraments.

—De veritat que no sé què va veure en Gerian en tu…

El comentari era per punxar-lo, és clar. Però en Morzen no era tan ruc com es pensava la seva cunyada, així que va decidir prendre-se’l amb bon humor. Es va girar cap a l’Alora i va dedicar-li el més encantador dels seus somriures.

—El meu irresistible atractiu, per descomptat. I els músculs… no t’oblidis dels músculs.

Seguir leyendo “Un pessic de cristall de dulamita esmicolat”

Anuncios